Història

esglesia

El nom del poble, “Binissalem”, segons els lingüistes, pot derivar o bé de Banu Ssálam (“Fill de la Pau”) o de Banu Ssálim (“Fills de Ssálim”).

A Binissalem, és fàcil trobar restes d’època talaiòtica, romana i musulmana. De la primera època trobam restes a Can Cabrit, Can Macià i el Claper dels Moros; i de la tercera, hi queden a la zona de Robines, antic centre del poder local. També són testimonis d’aquesta època els seus pous i canals (reflectits en la toponímia local).

D’una època més propera, parlam de finals del segle XVIII i principis del XIX, hi ha a Binissalem edificis que han consolidat el poble com a conjunt històric-artístic (1983). Són el un reflex d’una època de prosperitat econòmica que va permetre la construcció d’edificis com Can Marc, Can Beltran, Can Garrover, Can n’Antic, Can Novell, Can Corneta, Can Tiró de Ses Bolles –Amb façana d’estil manierista–, Can Ferrer, Can Gelabert –que té les habitacions decorades amb frescs d’estil pompeià–, Can Sabater, Ca n’Enric Sureda… Tots aquests edificis conviuen amb altres més moderns que trenquen, en certa manera, l’estil arquitectònic del poble, a pesar que també són el mirall d’una altra època de prosperitat.

Sens dubte, l’edifici que destaca per damunt de tota la resta, per la seva alçada i bellesa, és l’església de Nostra Senyora de Robines, construïda amb pedra del mateix poble.

Pel que fa al món literari, Binissalem té dos reconeguts escriptors: Llorenç Villalonga i Llorenç Moyà, que varen plasmar en les seves obres la vida i les costums de la gent de Binissalem.

Finalment, es pot destacar un tret lingüístic de Binissalem compartit amb les poblacions veïnes de Lloseta i Alaró: la “e oberta” en comptes de la “e neutre tònica” que dóna als seus habitants una manera de parlar molt diferenciada.